En aquesta sessió hem parlat de la família, començant per definir el concepte.
Primer hem fet una definició individual. La meva seria la següent: Família és un agrupament format per una parella amb els corresponents fills que tenen.
En grup hem estret la següent definició: agrupament d’un mínim de dos membres que tenen una relació amb un cert nivell parentiu que pot anar des de la part biològica a l’establiment d’un vincle afectiu extern.
D’aquestes dos definicions es pot extreure que es tracta d’un mínim de dos membres. A la meva definició, més propera al concepte tradicional de família ( pare,mare i fills) no es contempla altres tipologies com famílies de pares separats, fills adoptats, etc, que són una realitat en la nostra societat.
Després de comparar aquests dos conceptes, hem fet una definició en gran grup que contempla els següents aspectes: conjunt de persones, incondicional, supervivència (biològica i social), proximitat (compartir un espai), vincle afectiu.
Finalment, he pogut comprovar que la definició de família és un concepte subjectiu, ja que cadascú, segons la seva família, formula una sèrie de característiques. A l’article Cap a on va la família? Canvis en l’estructura familiar de na Marta Rico Iñigo, es manifesta la complexitat de definir el concepte de família. A més a més s’exposen les noves tipologies de família: parelles de fet, heterosexuals i homosexuals, les famílies monoparentals i les recompostes, i els tres criteris bàsics per definir aquest concepte en el passat com la consanguinitat, la conjugalitat o el domicili comú, ique actualment, el criteri més emprat és el residencial. També s’expliquen les transformacions de la família per dos grans fenòmens del segle XX, un llarg procés en el qual es va passar de la convivència de dues generacions en una mateixa casa (família extensa), a la situació actual, en la qual la parella pren importància (família nuclear).
Segons el llibre Psicologia de l’educació de la Universitat Oberta de Catalunya, quan es defineix una família, s’inclouen en la definició els membres del grup familiar i la seva estructura, els vincles que mantenen i les funcions.
En relació a l’estructura es parla de família nuclear o conjugal (parella i fills no adults), i de família extensa (llars on conviuen més d’un nucli conjugal).
També es fa referència als contextos de desenvolupament de Bronffenbrenner, els quals es poden donar si el nen pot observar i incorporar-se a patrons d’activitat progressivament complexa, conjuntament o amb el guiatge de persones que li poden ensenyar, i amb els quals ha establert una relació emocional positiva.
A més a més, s’exposa que la família pot ser considerada com un sistema en el qual les accions i actituds de cada membre afecten els altres i són afectades per les d’aquells.
Aquestes diferents definicions m’han fet reflexionar i comprendre que una família pot ser un pare amb el seu fill, dues dones homosexuals amb fills o una família recomposta, i que la categorització ha de ser flexible, degut a les diferents circumstàncies històriques, polítiques, econòmiques, i culturals.
A part de totes les característiques que poden formar part de la definició, jo destacaria la creació d’un vincle entre els membres integrants. Això seria de vital importància, ja que ajuda al nen a conformar-se con un individu, que sap viure en societat gràcies als aprenentatges realitzats en el si d’aquest primer context de socialització.
Per tant, la meva nova definició de família seria: agrupament de persones que comparteixen una llar i entre les quals s’estableix un vincle afectiu.
“La resilencia es la capacidad de una persona o de un grupo para desarrollarse bien, para seguir proyectándose en el futuro a pesar de los acontecimientos desestabilizadores, de condiciones de vida difíciles y de traumas a veces graves”.
Nació en el seno de una familia judía. Su padre fue ebanista que se alistó en la legión. Durante la Ocupación, sus padres le confiaron a una pensión para evitar ser detenido por los alemanes, pensión que lo terminó trasladando a la Asistencia Pública francesa. Posteriormente, fue adoptado por una institutriz bordelesa, Marguerite Ferge, que lo escondió en su casa, en Rue Adrien Baysselance. Pero, durante una redada policial, fue llevado por la policía con otros judíos a la sinagoga de Burdeos. Llegó a esconderse en los baños, evitando otras redadas, pues la policía conducía a los judíos a la estación de Saint Jean para ser deportados. Un día que se encontraba fuera de la sinagoga, una enfermera lo llevó oculto en una camioneta. Después comenzó a trabajar como mozo de granja con un nombre falso, Jean Laborde, poco antes de la Liberación de Francia. Sus padres, deportados, murieron durante la Segunda Guerra Mundial. Tras la contienda fue recogido por una tía en París. Estas experiencias lo motivaron para estudiar psiquiatría.
La resiliència i la psicologia
La resiliència es defineix com la capacitat dels sers humans sotmesos als efectes d’una adversitat, de superar-la i fins i tot, sortir enfortits de la situació.
Una de les majors aportacions d’aquest autor, consisteix en col·locar el concepte de resiliència en una relació privilegiada amb la psicologia. La diferència entre les escoles psicològiques nord-americana i llatina, resideix en l’acceptació de la resiliència. En les escoles nord-americanes no es dóna crèdit a aquest concepte.
Entre les experiències que justifiquen aquest concepte, Boris Cyrulnik explica un estudi comparatiu de la guerra del Líban en Beirut i en Trípoli que va realitzar un alumne. Aquest estudi demostrava que en Beirut els nens presentaven molt menys casos de síndrome post-traumàtic que en Trípoli, ja que en Beirut va augmentar la solidaritat i el contacte amb les famílies mentre que en Trípoli els nens patien abandonament afectiu.
Entrevista a Boris Cyrulnik: La felicidad no es lo opuesto al dolor.
“Este gran conocedor del ser humano, superviviente de un campo de concentración nazi en el que asistió al asesinato de sus padres, es conocido como 'el psiquiatra de la esperanza' por su defensa de que el cerebro puede recuperarse de cualquier trauma”.
Comentaré alguns fragments d’aquesta entrevista que penso que és molt interessant. Recomano la lectura total de l’article, ja que jo he seleccionat alguns paràgrafs que m’han semblat més interessants però val la pena llegir-la sencera.
Primer l’entrevistador realitza una petita introducció sobre en Boris Cyrulnik. Explica que és un científic, investigador i escrutador de pacients, que defèn el valor del dissort i de la desgràcia. L’autor té una formació psicoanalítica malgrat que els seus descobriments es deriven del exercici multidisciplinar.
L’entrevistador pregunta fins a quin punt és determinant el nostre entorn. En Boris Cyrulnik respon que el cervell és un fenomen continu que es construeix com a resultat de les relacions, del context cultural, i abans de res, de les experiències afectives de la nostra vida. Totes influeixen en el cervell.
Els nostres circuits neuronals es formen de manera espectacular en els 4 primers anys de vida. És en aquest moment quan l’afecte resulta clau ja que és el període de major plasticitat del cervell.
Després l’entrevistador exposa que l’autor sosté que un mapa genètic advers i un context difícil tampoc condemnen a la persona i que el seu cas seria un exemple. En Cyrulnik respon que el cervell humà té la capacitat de recuperar el seu desenvolupament. Molts nens amb problemes s’han reposat de les seves ferides perquè el seu cervell s’ha remodelat en un nou context afectiu. Al contrari, molts nens superprotegits han caigut en la depressió i s’han convertit en dèbils.
Sobre els nens superprotegits, suposo que fa referència als nens que s’han criat amb uns pares hiperprotectors que prenien totes les decisions per ells, i quan viuen sols, no s’adapten a tenir que prendre decisions per ells mateixos, i això els genera malestar i molta inseguretat.
Li pregunta sobre aquest segon fenomen i en Cyrulnik explica que els nens hiperprotegits no superen les ferides de la vida ja que manquen de seguretat perquè no han estat exposats al dolor, la tristesa i el sofriment. La culpa és dels seus pares que intenten ajudar-los però aconsegueixen el resultat oposat.
Després parlen de la relació indissociable entre felicitat i infelicitat. L’autor defèn que ens desenvolupem en funció de la superació de les pors i els sofriments. La felicitat no consisteix en fugir sinó afrontar-los i superar-los. “La felicitat no és l’oposat al dolor”.
També explica que segons la nostra concepció dels termes de felicitat i infelicitat tenint en compte el context cultural i l’entorn, així serà la nostra interpretació.
“La felicitat no és l’oposat al dolor”. En aquest frase es resumeix allò que vol expressar l’autor. Si no coneixem el dolor, no podem sentir-nos feliços quan experimentem la felicitat, ja que no distingirem. És com el ressorgiment de l’au Fènix, quan passes moments molt dolents, només pot arribar alguna cosa millor, i és en aquest moment quan experimentem la felicitat.
L’entrevistador planteja la següent pregunta: Per què creu que l’Organització Mundial de la Salut considera la depressió i l’angoixa com les malalties del segle XXI?
En Cyrulnik respon que la tecnologia crea una representació irreal del món i que la cultura del consum és un altre gran problema. A més a més, la nostra cultura moderna tendeix a reduir el suport afectiu i a suprimir els rituals.
“No és el mateix benestar momentani que felicitat”. Aquesta frase explica una realitat molt present en l’actualitat. Tenim el concepte de que la felicitat és consumir, i tenir els últims aparells, però això ens fa feliços uns dies, i després estem frustrats perquè ja no tenim l’últim aparell, ha sortir un model més nou. Els nens ja comencen a sentir aquesta angoixa des d’edats molt primerenques.
La cultura de la tecnologia provoca individualisme ja que els nens ja no surten a jugar amb els amics, es queden a casa jugant amb la consola. Això també provoca moltes problemes infantils com l’obesitat, el sedentarisme, l’agressivitat.
Després l’entrevistador afirma que l’autor no promet solucions miraculoses sinó receptes modestes. I ell explica que existeixen molts procediments a la nostra disposició com l’exercici físic i les relacions humanes i afectives.
L’exercici físic calma l’ansietat i és un excel·lent antidepressiu. I les relacions humanes i afectives determinen el nostre comportament.
Estic molt d’acord, no necessitem consumir per sentir-nos millor. Tenim a la nostra disposició els nostres amics per poder parlar, podem passejar una mica i sentir-nos de millor humor o anar a la platja i relaxar-nos.
Per finalitzar l’entrevista, es parla del concepte de resiliència. Aquí deixo literalment la contestació de l’autor.
LA CUESTION
- ¿Qué es la resiliencia?
- “En términos físicos, la capacidad de un cuerpo para resistir un choque. En términos sociales es la capacidad que tenemos para desarrollarnos positivamente delante de una adversidad. Gracias a la resiliencia podemos unir las partes de la personalidad que fueron destrozadas por un trauma. Hay que saber cómo se impregnaron dentro de la memoria, cuál es el significado del trauma para cada uno y cómo nuestros allegados y nuestra cultura colocan alrededor de la persona herida los recursos externos que permitan retomar un desarrollo. La memoria y la idea que uno tiene de sí mismo son los lugares donde se encuentra la resiliencia. Un trauma se inscribe dentro de la memoria biológica y deja en ella huellas profundas, una especie de impronta en el cerebro. Sin olvidar que muchos acontecimientos sociales forman parte de nuestra autobiografía. Todos sabemos dónde estábamos el 11-S. Ninguno se acuerda de dónde estaba dos días antes”.
Aquest concepte ens dóna esperança, malgrat les vivències negatives, ens podem recuperar gràcies a l’afecte especialment, i a les coses positives de la vida.
M’agradaria recomanar una pel·lícula que vaig veure sobre com una persona, en aquest cas una dona, intenta recuperar-se d’unes experiències molt negatives durant una guerra. Podeu veure el tràiler:
La vida secreta de las palabras:
També recomano aquests dos vídeos sobre aquest tema que poden resultar molt inspiradors i que donen esperança. Espero que us agradin tant com a mi.
La meva definició d’emoció estaria relacionada amb com es sent una persona en un determinat moment degut a una determinada situació o esdeveniment. Em sorgeix un dubte, i és si emoció i sentiment és el mateix.
Definició grupal: Estat psicolofisiològic provocat per la interacció amb l’entorn, però també pot tenir un component intern. És un sentiment subjectiu ja que es dóna a les persones d’una manera diferent i a la vegada, és universal. Una de les majors dificultats és saber gestionar-les i identificar-les. Estic molt d’acord amb aquesta última frase, i és que resulta molt difícil gestionar les emocions i de vegades les apartem, deixant-les en un petit calaix i continuem la nostra rutina.
- Definició segons la RAE:
Emoción
(Del lat. emotĭo, -ōnis).
1. f. Alteración del ánimo intensa y pasajera, agradable o penosa, que va acompañada de cierta conmoción somática.
2. f. Interés expectante con que se participa en algo que está ocurriendo.
- Definició d’emoció extreta del llibre Educación emocional y convivencia en el aula de José L. Zaccagnini: Des d’una perspectiva psicològica, “ les emocions són respostes a determinats estímuls. Però també es poden interpretar com estímuls.”
També es planteja que les emocions són reaccions automàtiques i incontrolables que responen a reflexos biològics de supervivència.
Segons aquest llibre, existeixen diferents interpretacions o definicions d’emoció segons autors, teories o perspectives. Com a prova d’aquesta afirmació, ens trobem amb un quadre que resumeix la història cultural de les emocions:
Época
Que son las emociones...
Que hay que hacer con ellas
GRECIA CLÁSICA
Impulsos inescapables ( pasiones) puestos en el alma humana por los dioses para gobernar (caprichosamente) el comportamiento de los mortales.
Lo único que se puede hacer es asumirlas pasivamente. Por tanto solo cabe aceptar las consecuencias, tanto para bien como para mal.
EDAD MEDIA
Impulsos negativos (tentaciones) con los que el Mundo, el Demonio y la Carne tratan de alejarnos del recto camino que va al Cielo.
Resistir y vencer las tentaciones, o confesar el pecado y hacer penitencia, en caso de sucumbir a ellas. Al objeto de ganarse el Cielo.
MODERNIDAD
Impulsos irracionales (sesgos) que nos pueden apartar del camino lógico y correcto que señala la “ razón pura”.
Reprimirlas o esperar para desfogarlas en contextos íntimos o inocuos tales como las relaciones personales o el ocio.
POSMODERNIDAD
Estados psicológicos (información) debidos a la interacción de los pensamientos, los sentimientos y la interacción con el medio en que vivimos.
Utilitzar esa información para comprendernos y manejarnos mejor a nosotros mismos y a los demás, mejorando así nuestra calidad de vida y la de los que nos rodean.
M’ha semblat molt interessant comprovar les diferents concepcions que es tenia d’emoció segons el moment històric. Segons les concepcions, les emocions es gestionaven activament (expressió) o passivament ( repressió).
En l’actualitat, es suposa que ens trobem en un moment d’expressió de les emocions i del reconeixement de les mateixes. Segons la meva opinió, malgrat aquesta llibertat, encara tenim por d’expressar-les.
Per acabar, voldria comprovar si emoció i sentiment és el mateix.
Segons la RAE, la definició de sentiment seria la següent:
Sentiment
1. m. Acción y efecto de sentir o sentirse.
2. m. Estado afectivo del ánimo producido por causas que lo impresionan vivamente.
3. m. Estado del ánimo afligido por un suceso triste o doloroso.
Com a conclusió de si sentiment és el mateix que emoció, diria que les definicions són semblants, és a dir, les dos definicions fan referència a l’alteració de l’ànim. Per exemple: quan estàs trist, experimentes una emoció, la tristesa i et sents trist, ambdós conceptes relacionats amb un esdeveniment negatiu però el sentiment és més prolongat en el temps.
Activitat 4
Després d’haver llegit el capítol de l’alquímia de les emocions, he triat aquestes frases que m’han resultat més importants.
-AMOR:
“Todos los seres humanos buscan ser amados y reconocidos”.
Aquesta frase mostra el punt de partida de la resta de les emocions. A partir d’aquesta seguretat de ser estimat, sorgeixen altres emocions. Per exemple, si algú es sent sol, pot estar trist, tenir por, etc.
Segons la meva opinió, es tracta d’una emoció molt important basada en una necessitat, ja que l’individu es relaciona amb els altres i deixa aun costat la seva individualitat.
Aquest amor, s’ha d’entendre des d’una perspectiva madura de compartir i donar, no des d’una perspectiva immadura, on l’individu es sotmet a un altre individu.
-POR:
“Conocer el miedo es conocer los propios fantasmas y los propios límites”.
En el cas de la por, també estic molt d’acord amb aquesta frase. És de vital importància conèixer les nostres pors i no amagar-les. Aquest coneixement ens ajuda a superar-les, a estar alerta i demanar ajuda en els casos necessaris.
Crec que és tan valent la persona que s’enfronta a riscos com la persona que és conscient dels seus temor i evoluciona enfrontant-los.
-RÀBIA:
“ Dejar salir la rabia, siempre que no haga daño a nadie”.
“ Hablar sobre lo que ha ocurrido...”
Aquestes dos frases resumirien com actuar en cas de que algú experimenti aquesta emoció.
Està clar que no és gens agradable veure una persona que expressa la seva ràbia, però tampoc és bo ocultar-la, acumular-la i que finalment esclati.
Hem de ser conscients, intentar controlar com l’expressem i establir un diàleg per comprendre i comunicar.
-TRISTESA:
“ Negar la tristeza no nos permite estar alegres”.
Estic completament d’acord amb aquesta frase. En la societat actual, sembla que s’ha d’amagar la tristesa, no podem estar tristos. Això és una contrarietat, perquè quan tenim una preocupació i estem tristos, necessitem mostrar aquesta emoció i cerquem consol, suport i unes paraules d’algú que ens ajudin a superar aquests mal moments.
Crec que si som capaços de demostrar la nostra tristesa, això farà que siguem conscients del nostre estat i cerquem ajuda d’altres persones. Per exemple, els grups d’ajuda que comparteixen experiències, consells i suport.
-ALEGRIA:
“ Procurar repartir un soplo de alegría en nuestro entorno”.
Com s’expressa en aquesta frase, l’alegria s’ha de repartir, i com repartir-la, per exemple en forma de somriure.
No sé si algú ha fet la prova d’anar a qualsevol lloc i demanar una cosa amb un somriure, automàticament l’altra persona està predisposada a escoltar i ajudar. Ben al contrari, si vas amb mala cara, potser et trobaràs una mala contestació.
Estic molt segura d’aquesta afirmació, ja que al meu treball quan arriba un client enfadat, jo automàticament el miro i somric, es relaxa una mica i comencem a parlar.
Recomano a tothom que utilitzi el somriure i sobretot amb els nens que són fàcils de convèncer.
Com a conclusió final diria que nosaltres com a futurs educadors hem de transmetre als nostres alumnes la importància d’expressar els seus sentiments i emocions, ja siguin positives o negatives per aconseguir una vida saludable.
