En la lectura La necesidad de establecer límites, estructura y espectativas, del llibre "Las necesidades básicas de la infancia. Lo que cada niño o niña necesita para vivir, crecer y aprender", s’exposa que existeix un debat sobre com establir límits entre els defensors d’explicar el perquè, i els que prefereixen unes mesures disciplinàries basades en l’obediència, l’estructura i el respecte.
Primer s’ha de tenir en compte que els nens aprenen perquè tenen un desig d’agradar o per por, i també perquè intenten semblar-se a un adult estimat. És per això que els límits s’han d’estructurar en l’afecte.
Estic d’acord amb l’afirmació anterior, ja que crec que els nens han d’aprendre d’una forma positiva, partint de l’afecte de l’adult. Pel contrari aprendre pensant en unes conseqüències negatives (càstig) generarà por i inseguretat en el nen com s’explica en l’article. A més a més, els nens que aprenen per por, necessitaran una figura d’autoritat per portar-se bé.
Per descomptat, la disciplina suposa una ensenyança i no serà mai física, ja que pot comportar greus problemes al nen com la debilitació de la imatge que té d’ell mateix.
Ben al contrari, quan la disciplina s’ensenya amb empatia i afecte, els nens es senten bé obeint ,ja que senten l’aprovació de l’adult.
Des d’una perspectiva didàctica de la disciplina apareixen les expectatives. Alguns principis orientadors per crear aquestes expectatives són els següents:
- L’empatia no s’ensenya, s’ha d’experimentar.
- Aprendre i descobrir el món i satisfer la curiositat individual.
- Construir el sentit infantil de que són respectats perquè són únics.
- Han d’experimentar el plaer quan dominin les àrees de la seva vida que són o seran importants per a ells.
En referència a les expectatives, opino que són molt útils i fomenten un aprenentatge més autònom.
Destacaria la frase sobre l’empatia en la qual s’exposa que no s’ensenya sinó que s’ha d’experimentar. És ben cert que de vegades intentes explicar una situació a algú intentant que la pugui imaginar, però és molt difícil que arribi a entendre-la i es posi en el lloc de l’altre.
També es fa referència al debat, s’explica que per establir límits és important que la família estableixi unes regles de què no s’ha de fer amb la participació de tots els membres.
Els aspectes bàsics a transmetre al nen són l’amor i la disciplina. Estic totalment d’acord amb aquests aspectes bàsics, ja que des de l’amor i la confiança, s’inculca la disciplina com un ensenyament.
Un altre aspecte tractat en aquesta lectura, és el càstig físic.
Segons la meva opinió, mai s’hauria d’arribar fins aquest punt amb un nen. Abans del càstig s’ha de treballar la conversa, la reflexió y la comprensió, i sempre s’ha de raonar el perquè.
També s’ha d’establir un equilibri entre límits i afecte, proporcionant un temps per parlar amb el nen.
Un altre rol de l’adult serà ajudar al nen a assumir la decepció. Aquest és un aspecte molt important, ja que en la societat actual el fracàs no està ben vist i de vegades s’amaga, quan ajudaria més parlar, reflexionar i entendre.
Un altre aspecte a tenir en compte a l’hora d’establir límits en parella, implica un treball previ i la dedicació de temps als fills.
Crec que és molt recomanable interaccionar un parell d’hores al dia amb els fills per millorar la relació pare-mare-fill.
A més a més, la coordinació dels pares a l’hora d’establir límits és imprescindible. El pare i la mare hauran de treballar en equip, ja que sinó es creen incoherències que el nen no pot comprendre.
Com a conclusió final, em quedo amb les següents idees:
- Per establir límits primer ha d’existir una relació d’afecte.
- La disciplina és un ensenyament.
- Quan s’estableixen unes normes s’ha de parlar prèviament amb el nen.
- El càstig físic no és una alternativa.
- Ensenyar als nens que dels errors es pot aprendre.
La meva opinió...
Aquesta va ser la meva intervenció en el fòrum sobre si el càstig és una eina educativa.
Jo no penso que el càstig per se sigui una eina educativa. Si el nen només aprèn a relacionar que si fa alguna cosa mal, serà castigat, només veurà la part negativa. És a dir, abans de castigar a un nen, el primer que s’ha de donar és una relació d’afecte, després s’han d’establir uns límits i treballar a partir d’aquí.
Si abans d’establir límits, els pares o els mestres, no han dedicat un temps previ als nens, els nens no confiaran en aquestes persones de referència. També és molt necessari que hi hagi una comunicació pare/mare i escola, ja que la coherència és molt important a l’hora d’establir els límits.
Una altre aspecte important, és tenir en compte que la disciplina és un ensenyament que prepara per viure en societat, i els nens, ho han de percebre d’aquesta manera més que com la possibilitat d’un futur càstig.
Segons la meva opinió, el càstig seria la última opció, i no hauríem d’abusar d’aquesta “eina”, perquè abans hauríem d’haver establert una relació d’afecció i respecte amb el nen, podríem conversar i fer reflexionar al nen sobre els seus comportaments i establir límits clars, amb els quals l’adult seria un model a seguir.
He trobat un vídeo contra el maltractament infantil ( veure només el primer minut, després es repeteix ). Aquesta és la direcció:
Es tracta d’un spot de televisió de la campanya Les teves mans són per protegir, en contra del càstig físic, impulsada pel Consell d’Europa amb la col·laboració del Ministeri d’Educació, Política Social i Esport.
A veure que en penseu?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada