Un dels drets fonamentals del nen, és que les seves necessitats siguin satisfetes per desenvolupar-se i aconseguir la maduresa, tasca dels pares i cuidadors però també de la societat.
La prevenció de maltractament infantil i les seves conseqüències s’ha de recolzar en dinàmiques de cura i bon tractament dels nens en tots els àmbits de la societat.
“Concepte de bon tractament: la capacitat de tractar bé a les cries és una capacitat inherent a les possibilitats biològiques dels sers humans”.
Investigacions de la neurologia, l’etologia humana i les neurociències expliquen que la maduració del cervell i del sistema nerviós dels nens, depèn del afecte, l’estimulació i les cuidats que reben del món adult. Els bon tractament abans dels 3 anys, és fonamental per promoure una infància i una adolescència sana, i una adultesa, constructiva i altruista.
Els bons tractaments infantils com una producció social
“El benestar infantil basat en un filosofia de drets i obligacions, és el resultat d’un procés complex, basat en una pràctica de bons tractaments”.
Aquests bons tractaments són els oferts pels pares, i també els recursos que una comunitat té al servei de la satisfacció de les necessitats infantils i el respecte dels seus drets, així com promoure, recolzar i rehabilitar les funcions parentals.
La promoció, avaluació i rehabilitació de les competències parentals
Les competències parentals són les capacitats pràctiques que tenen els pares per cuidar, protegir i educar als seus fills, garantint un desenvolupament sa. Formen part de la parentalitat social.
La majoria dels pares assumeixen la parentalitat social com una continuïtat de la biològica, ja que els seus fills són cuidats, educats i protegits per les mateixes persones que els han procreat. No obstant això, per a un grup de nens això no és possible. Malgrat que els seus pares van tenir la capacitat biològica d’engendrar-los, no posseeixen les competències per exercir una pràctica parental adequada. Les causes d’aquestes incompetències són les histories personals, familiars i socials dels pares, els maltractaments d’aquests, i altres causes, com l’exclusió social, pobresa, malalties mentals.
El maltractament provoca diferents tipus de danys greus en el nens, encara que no siguin visibles (el dolor invisible de la infancia). Aquests danys són: trastorns de l’afecció i de la socialització, trastorns d’estrès traumàtic d’evolució crònica, traumatismes severs i alteració dels processos resilients.
S’han d’avaluar les competències parentals dels membres de la xarxa familiar per determinar l’adult capaç d’exercir aquest funció. Quan això no és possible, el acolliment familiar o residencial, així com l’adopció són recursos que la comunitat posa a disposició dels nens per garantir una parentalitat social.
El pares acollidors o educadors que s’ocupen dels nen en Centres d’Acollida es consideren dispensadors d’una parentalitat social i es podrien considerar tutors de resiliència com diria Boris Cyrulnik.
L’origen de les competències parentals
L’adquisició de competències parentals és el resultat de processos complexos. Una gran part de l’activitat parental és guiada per un pilot automàtic, és a dir, es tracta d’una mecànica espontània quasi inconscient.
Avaluació de la parentalitat
Quan avaluem les competències dels pares ens interessa la co-relació existent entre aquestes i les necessitats infantils. Això té una doble implicació:
- La funció parental implica satisfer les múltiples necessitats dels nens, però tenint en compte que són evolutives, els pares han d’adaptar-se als canvis de les necessitats dels seus fills.
- Si els pares no posseeixen aquestes competències parentals per satisfer les necessitats dels seus fills i els fan mal, presentaran necessitats especials en el moment de la intervenció.
Components avaluables de la parentalitat
Per triar les variables de la parentalitat a avaluar, promoure i rehabilitar, és important distingir dos components de la parentalitat:
A) Les capacitats parentals fonamentals
Conjunt de capacitats l’origen de les quals està determinat per factors biològics i hereditaris, però modelats per les experiències vitals i influenciats per la cultura i els contextos socials.
1- La capacitat d’apegar-se als seus fills
Capacitat dels pares a vincular-se afectivament a les seves cries responent a les seves necessitats.
2- L’empatia
Capacitat de percebre les vivències internes dels seus fills a través de la comprensió de les seves manifestacions emocionals i gestuals.
3- Els models de criança
Saber respondre a les demandes de cuidats d’un fill, així com protegir-lo i educar-lo són el resultat de complexos processos d’aprenentatge.
Els models de criança es transmeten com fenòmens culturals, de generació en generació.
4- La capacitat de participar en xarxes socials i d’utilitzar els recursos comunitaris
Capacitat fonamental i necessària per exercir la parentalitat. Capacitat de demanar, aportar i rebre ajuda de les xarxes familiars i socials.
B) Les habilitats parentals
Bons tractaments i resilència
Definició de Manciaux, Vanistendael, Lecomte i Cyrulnik: “La resiliència és la capacitat d’una persona o grup per desenvolupar-se bé, per seguir projectant-se en el futur malgrat dels aconteixements desestabilitzadors, de condicions de vida difícils i de traumes greus”.
La parentalitat és el nivell més pertinent a l’hora d’examinar la font dels bons tractaments infantils.
La parentalitat competent i resilient és la capacitat dels pares per garantir els cuidats necessaris als fills i per ajudar-los a fer front als successos que han de viure.
L’escola hauria de ser una altra font bàsica de suport per als nens exposats a successos traumàtics en les seves famílies o al context social i cultural. Els seus professionals, a través de relacions afectuoses, aporten exemples de respecte, reciprocitat i respecte a l’autoritat brindant experiències que falten en la llar familiar o en el sistema social de pertinença.
Els recursos comunitaris i la promoció dels bons tractaments
L’aportació de la comunitat referida als programes destinats a la promoció dels bons tractaments, han de contar amb els recursos específics per contribuir al bon tractament infantil.
La prevenció secundària, en casos de famílies amb pares sense competències parentals i nens danyats, haurien de proporcionar programes específics per avaluar les incompetències parentals i avaluar les necessitats dels nens per proporcionar-lis suport terapèutic.
Accions preventives i curatives basades en els models de resiliència
Les experiències que afavoreixen l’emergència de la resiliència en els nens, constitueixen l’ingredient de les intervencions preventives i curatives. Aquestes intervencions estan basades en accions destinades a:
- Oferir vinculacions afectives segures, fiables i contínues.
- Reconèixer-los com a víctimes i permetre la presa de consciència de la seva realitat com a víctimes.
- Brindar suport social i afectiu.
- Facilitar la participació dels nens en moviments socials positius.
- Promoure i participar en processos educatius que potencien el respecte dels drets de les persones i la naturalesa.
- Participar i promoure la participació dels nens en activitats amb una visió transcendent d’allò humà.
- Afavorir les experiències que promoguin l’alegria i l’humor.
- Afavorir el desenvolupament de la creativitat i l’art.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada