El maltractament infantil, reflexió personal

Després d’haver llegit dos articles i uns capítols de l’autor Jorge Barudy, voldria fer la meva reflexió personal sobre aquest tema.

Per començar, és molt obvi, que qualsevol persona pot ser pare o mare per raons biològiques, però realment no tothom està preparat per assumir aquest rol. Normalment, assumim que les nostres competències parentals socials venen de la mà de les biològiques, però malauradament no és així.

Alguns pares no poden assumir el seu rol, tenen un nen i es troben incapaços de protegir-lo i tenir cura d’ell, o simplement no volen.

Les competències parentals no poden ser exercides per circumstàncies com l’exclusió social, la pobresa, les malalties mentals o altres problemes com el consum de drogues o alcohol. Aquesta és una realitat que ha d’assumir la comunitat, i per tant, ha de posar a disposició d’aquests menors uns tutors de resiliència per poder recuperar-se d’aquestes situacions de maltractament actiu o passiu, i poder portar una vida plena.

En alguns casos, els pares poden rehabilitar-se i poder cuidar dels seus fills, però existeixen casos en els quals no és possible, i la comunitat ha de prendre altres mesures.

Normalment sempre s’intenta que el nen romangui amb la seva família, però quan no és possible apareixen figures com els pares acollidors que treballen en els centres d’acollida o les famílies d’acollida. Es tracta de persones que actuen com tutors de resiliència, ajudant a aquests nens a superar les situacions traumàtiques viscudes, per poder tenir un present i un futur. Aquests tutors fan una feina molt important, ja que han d’ajudar a aquests nens a superar la situació adversa que han viscut i continuar vivint sense la seva família d’origen.

Històricament, els casos eren més greus, ja que per una banda no es reconeixia el problema, i d’altra banda no existien ajudes per part de la comunitat.

Abans del segle XIX, no es tenia quasi en compte a la infància, per tant problemes com abusos, maltractament, mala alimentació o higiene no es contemplaven.

Encara al segle XX abans de la Convenció Universal dels Drets dels nens (1989) no es tenia en compte necessitats tan bàsiques com l’alimentació, la higiene o l’educació.

Malauradament, encara avui en dia, aquests drets tan bàsics no es respecten en molts països. La societat en general ha fallat en aquest aspecte i ens hem de plantejar què ha passat, què està passant encara i que es pot fer per millorar aquesta situació.

Resulta difícil creure que en el s. XXI encara no es respectin els drets dels nens, i ens trobem nens vivint en la misèria, sense poder menjar o beure.

Malgrat que la situació ha millorat en alguns aspectes com les ajudes que la comunitat proporciona a famílies i nens, encara queda un gran camí que recórrer. Els governs de països amb gran influència, han de prendre consciència de la situació i prendre mesures.

Per finalitzar, m’agradaria exposar que maltractament pot ser actiu, quan un adult pega a un nen, i també passiu, quan un nen no té les seves necessitats bàsiques cobertes. Per tant, els governs tenen la responsabilitat de cobrir les necessitats bàsiques de tots els nens i vigilar que es faci per part de les famílies, per garantir que tinguin un desenvolupament integral i una vida feliç.