“La resilencia es la capacidad de una persona o de un grupo para desarrollarse bien, para seguir proyectándose en el futuro a pesar de los acontecimientos desestabilizadores, de condiciones de vida difíciles y de traumas a veces graves”.
Informació extreta de la Wikipedia:
Biografia:
Boris Cyrulnik (Burdeos, 26 de julio de 1937), es un neurólogo, psiquiatra, psicoanalista y etólogo francés.
Nació en el seno de una familia judía. Su padre fue ebanista que se alistó en la legión. Durante la Ocupación, sus padres le confiaron a una pensión para evitar ser detenido por los alemanes, pensión que lo terminó trasladando a la Asistencia Pública francesa. Posteriormente, fue adoptado por una institutriz bordelesa, Marguerite Ferge, que lo escondió en su casa, en Rue Adrien Baysselance. Pero, durante una redada policial, fue llevado por la policía con otros judíos a la sinagoga de Burdeos. Llegó a esconderse en los baños, evitando otras redadas, pues la policía conducía a los judíos a la estación de Saint Jean para ser deportados. Un día que se encontraba fuera de la sinagoga, una enfermera lo llevó oculto en una camioneta. Después comenzó a trabajar como mozo de granja con un nombre falso, Jean Laborde, poco antes de la Liberación de Francia. Sus padres, deportados, murieron durante la Segunda Guerra Mundial. Tras la contienda fue recogido por una tía en París. Estas experiencias lo motivaron para estudiar psiquiatría.
La resiliència i la psicologia
La resiliència es defineix com la capacitat dels sers humans sotmesos als efectes d’una adversitat, de superar-la i fins i tot, sortir enfortits de la situació.
Una de les majors aportacions d’aquest autor, consisteix en col·locar el concepte de resiliència en una relació privilegiada amb la psicologia. La diferència entre les escoles psicològiques nord-americana i llatina, resideix en l’acceptació de la resiliència. En les escoles nord-americanes no es dóna crèdit a aquest concepte.
Entre les experiències que justifiquen aquest concepte, Boris Cyrulnik explica un estudi comparatiu de la guerra del Líban en Beirut i en Trípoli que va realitzar un alumne. Aquest estudi demostrava que en Beirut els nens presentaven molt menys casos de síndrome post-traumàtic que en Trípoli, ja que en Beirut va augmentar la solidaritat i el contacte amb les famílies mentre que en Trípoli els nens patien abandonament afectiu.
Entrevista a Boris Cyrulnik: La felicidad no es lo opuesto al dolor.
“Este gran conocedor del ser humano, superviviente de un campo de concentración nazi en el que asistió al asesinato de sus padres, es conocido como 'el psiquiatra de la esperanza' por su defensa de que el cerebro puede recuperarse de cualquier trauma”.
Comentaré alguns fragments d’aquesta entrevista que penso que és molt interessant. Recomano la lectura total de l’article, ja que jo he seleccionat alguns paràgrafs que m’han semblat més interessants però val la pena llegir-la sencera.
Primer l’entrevistador realitza una petita introducció sobre en Boris Cyrulnik. Explica que és un científic, investigador i escrutador de pacients, que defèn el valor del dissort i de la desgràcia. L’autor té una formació psicoanalítica malgrat que els seus descobriments es deriven del exercici multidisciplinar.
L’entrevistador pregunta fins a quin punt és determinant el nostre entorn. En Boris Cyrulnik respon que el cervell és un fenomen continu que es construeix com a resultat de les relacions, del context cultural, i abans de res, de les experiències afectives de la nostra vida. Totes influeixen en el cervell.
Els nostres circuits neuronals es formen de manera espectacular en els 4 primers anys de vida. És en aquest moment quan l’afecte resulta clau ja que és el període de major plasticitat del cervell.
Després l’entrevistador exposa que l’autor sosté que un mapa genètic advers i un context difícil tampoc condemnen a la persona i que el seu cas seria un exemple. En Cyrulnik respon que el cervell humà té la capacitat de recuperar el seu desenvolupament. Molts nens amb problemes s’han reposat de les seves ferides perquè el seu cervell s’ha remodelat en un nou context afectiu. Al contrari, molts nens superprotegits han caigut en la depressió i s’han convertit en dèbils.
Sobre els nens superprotegits, suposo que fa referència als nens que s’han criat amb uns pares hiperprotectors que prenien totes les decisions per ells, i quan viuen sols, no s’adapten a tenir que prendre decisions per ells mateixos, i això els genera malestar i molta inseguretat.
Li pregunta sobre aquest segon fenomen i en Cyrulnik explica que els nens hiperprotegits no superen les ferides de la vida ja que manquen de seguretat perquè no han estat exposats al dolor, la tristesa i el sofriment. La culpa és dels seus pares que intenten ajudar-los però aconsegueixen el resultat oposat.
Després parlen de la relació indissociable entre felicitat i infelicitat. L’autor defèn que ens desenvolupem en funció de la superació de les pors i els sofriments. La felicitat no consisteix en fugir sinó afrontar-los i superar-los. “La felicitat no és l’oposat al dolor”.
També explica que segons la nostra concepció dels termes de felicitat i infelicitat tenint en compte el context cultural i l’entorn, així serà la nostra interpretació.
“La felicitat no és l’oposat al dolor”. En aquest frase es resumeix allò que vol expressar l’autor. Si no coneixem el dolor, no podem sentir-nos feliços quan experimentem la felicitat, ja que no distingirem. És com el ressorgiment de l’au Fènix, quan passes moments molt dolents, només pot arribar alguna cosa millor, i és en aquest moment quan experimentem la felicitat.
L’entrevistador planteja la següent pregunta: Per què creu que l’Organització Mundial de la Salut considera la depressió i l’angoixa com les malalties del segle XXI?
En Cyrulnik respon que la tecnologia crea una representació irreal del món i que la cultura del consum és un altre gran problema. A més a més, la nostra cultura moderna tendeix a reduir el suport afectiu i a suprimir els rituals.
“No és el mateix benestar momentani que felicitat”. Aquesta frase explica una realitat molt present en l’actualitat. Tenim el concepte de que la felicitat és consumir, i tenir els últims aparells, però això ens fa feliços uns dies, i després estem frustrats perquè ja no tenim l’últim aparell, ha sortir un model més nou. Els nens ja comencen a sentir aquesta angoixa des d’edats molt primerenques.
La cultura de la tecnologia provoca individualisme ja que els nens ja no surten a jugar amb els amics, es queden a casa jugant amb la consola. Això també provoca moltes problemes infantils com l’obesitat, el sedentarisme, l’agressivitat.
Després l’entrevistador afirma que l’autor no promet solucions miraculoses sinó receptes modestes. I ell explica que existeixen molts procediments a la nostra disposició com l’exercici físic i les relacions humanes i afectives.
L’exercici físic calma l’ansietat i és un excel·lent antidepressiu. I les relacions humanes i afectives determinen el nostre comportament.
Estic molt d’acord, no necessitem consumir per sentir-nos millor. Tenim a la nostra disposició els nostres amics per poder parlar, podem passejar una mica i sentir-nos de millor humor o anar a la platja i relaxar-nos.
Per finalitzar l’entrevista, es parla del concepte de resiliència. Aquí deixo literalment la contestació de l’autor.
LA CUESTION
- ¿Qué es la resiliencia?
- “En términos físicos, la capacidad de un cuerpo para resistir un choque. En términos sociales es la capacidad que tenemos para desarrollarnos positivamente delante de una adversidad. Gracias a la resiliencia podemos unir las partes de la personalidad que fueron destrozadas por un trauma. Hay que saber cómo se impregnaron dentro de la memoria, cuál es el significado del trauma para cada uno y cómo nuestros allegados y nuestra cultura colocan alrededor de la persona herida los recursos externos que permitan retomar un desarrollo. La memoria y la idea que uno tiene de sí mismo son los lugares donde se encuentra la resiliencia. Un trauma se inscribe dentro de la memoria biológica y deja en ella huellas profundas, una especie de impronta en el cerebro. Sin olvidar que muchos acontecimientos sociales forman parte de nuestra autobiografía. Todos sabemos dónde estábamos el 11-S. Ninguno se acuerda de dónde estaba dos días antes”.
Aquest concepte ens dóna esperança, malgrat les vivències negatives, ens podem recuperar gràcies a l’afecte especialment, i a les coses positives de la vida.
M’agradaria recomanar una pel·lícula que vaig veure sobre com una persona, en aquest cas una dona, intenta recuperar-se d’unes experiències molt negatives durant una guerra. Podeu veure el tràiler:
La vida secreta de las palabras:
També recomano aquests dos vídeos sobre aquest tema que poden resultar molt inspiradors i que donen esperança. Espero que us agradin tant com a mi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada