L’escola ideal seria una en la qual es tingués a l’infant com a punt de partida, i és que malgrat que això sembla obvi, de vegades ens oblidem.
Aquest concepte de la infància protagonista de la seva vida, apareix al llibre de Francesco Tonucci, Quan els infants diuen prou. En aquest llibre es reflexiona sobre què volen els nens i que han de tenir l’oportunitat d’expressar-se, ja que sempre l’adult veu les coses des de la seva pròpia perspectiva, i intenta imposar les seves decisions.
Segons aquest llibre, l’adult ha d’escoltar a l’infant i conversar amb ell. Aquesta hauria de ser la filosofia de tots els professionals que treballen amb infants.
Malauradament, en la actualitat, estem més preocupats de complir els objectius del currículum, que són necessaris, però ens oblidem de l’essència de l’educació, ensenyar al nen però no només continguts acadèmics sinó a viure en societat i ser feliç.
Un nen que va a escola, ha d’aprendre uns continguts mínims, però abans d’això és important que aquest nen tingui el seu espai i temps per expressar els seus sentiments i dubtes, i ha de trobar una persona que li doni aquesta possibilitat escoltant, guiant i ajudant.
Jo penso que si un nen no és feliç i es sent segur, no aprendrà cap contingut, per això la importància d’escoltar-lo i permetre que expressi els seus sentiments. Així també sorgirà la motivació d’aprendre, sense la qual no és possible cap aprenentatge.
Ben és sabut, que alguna cosa no va bé en el actual sistema educatiu. Ens trobem alumnes desmotivats des de ben petits, que estan desitjant arribar als 16 anys per deixar d’estudiar.
No vull ser tan negativa, ja que és ben cert que s’han produït molt avanços en l’educació. Des d’èpoques en les quals no existia la possibilitat d’anar a l’escola per raons econòmiques ja que els nens havien de treballar, passant per la creació de centres que tenien cura dels nens però sense cap funció educativa, fins als temps actuals en els quals l’escola fa una funció d’educar per viure en societat i també d’ensenyament de continguts acadèmics.
Per tant, la meva escola ideal no seria un model de guarderia o asilo encarregat de tenir cura dels nens durant un temps determinat sense implicació docent, no resulta gens apropiat. Qualsevol moment és útil per aprendre, des d’una conversa amb els companys fins a un joc.
Es podria dir que una escola ideal seria aquella encarregada d’ensenyar al nen tant els continguts acadèmics com a viure en la societat en la qual ha nascut, sent feliç i gaudint de la vida.
Seguint una filosofia d’escolta als nens, intentant motivar-los i gaudint de la seva curiositat que els empeny a aprendre, ens trobem amb el treball diari d’una mestra d’escola, na Mari Carmen Diez. Aquesta mestra gaudeix del seu treball, aprofitant cada moment per parlar i escoltar als seus alumnes, aprenent d’ells com ells aprenen d’ella.
En el següent article, podem veure una mica quina és la seva filosofia. Els seus llibres són una gran ajuda tant per a futurs mestres com per als mestres que fan la seva tasca dia a dia. Recomanaria alguns dels seus llibres: Mi escuela sabe a naranja i El piso de abajo de la escuela; aquest segon fa referència a com treballar les emocions a l’escola dia a dia.
També es pot donar una ullada a la seva pàgina web per contagiar-se d’aquest esperit:
Com a conclusió, resumiria l’escola ideal en les següents idees:
- Punt de partida: el nen.
- Funció: motivar al nen per a que aprengui.
- Demostrar interès per allò que vol expressar, escoltar-lo i conversar amb ell.
- Respectar el ritme d’aprenentatge de cada nen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada