Comentari cançó Esos locos bajitos d’en Joan Manuel Serrat

Lletra de la cançó:

A menudo los hijos se nos parecen,
y así nos dan la primera satisfacción;
ésos que se menean con nuestros gestos,
echando mano a cuanto hay a su alrededor.

Esos locos bajitos que se incorporan
con los ojos abiertos de par en par,
sin respeto al horario ni a las costumbres
y a los que, por su bien, (dicen) que hay que domesticar.

Niño,
deja ya de joder con la pelota.
Niño,
que eso no se dice,
que eso no se hace,
que eso no se toca.

Cargan con nuestros dioses y nuestro idioma,
con nuestros rencores y nuestro porvenir.
Por eso nos parece que son de goma
y que les bastan nuestros cuentos
para dormir.

Nos empeñamos en dirigir sus vidas
sin saber el oficio y sin vocación.
Les vamos trasmitiendo nuestras frustraciones
con la leche templada
y en cada canción.

Nada ni nadie puede impedir que sufran,
que las agujas avancen en el reloj,
que decidan por ellos, que se equivoquen,
que crezcan y que un día
nos digan adiós.

En la primera part de la cançó es fa referència a les interaccions pares-nen, i la imitació que es produeix per part del nen.

Després a la segona part, explica que els nens estan atents a tot i aprenen contínuament (amb els ulls completament oberts), i que encara no entenen d’horaris i costums, i que per això s’han d’establir unes rutines i uns límits (domesticar).

A la tercera part, quan diu “eso no se dice, no se hace, no se toca”, es fa referència als límits establerts pels pares.

A la quarta part, s’explica que els nens no poden triar ni la seva llengua ni la seva religió, ja que són coses que reben dels pares en herència. Els nens són com esponges que absorbeixen allò que els envolta. Quan menciona que només necessiten els nostres contes per dormir, fa referència a que ells no demanen sinó que s’adapten a allò que els ofereixen els pares.

A la quinta part, es refereix a que els pares són un model a imitar i que tenen el costum de dirigir les vides dels seus fills, de vegades intentant que facin allò que ells no van poder fer.

A la part final, fa una clara menció a l’autonomia i independència del nen segons va creixent. El pare és conscient, que el nen a mesura que va creixent, és més autònom i ja no depèn tant d’ell. Entenem que el vincle d’afecció ha estat segur, i que per això, el nen té una evolució normal, és a dir, vol trencar aquest vincle per independitzar-se i crear nous vincles fóra de la família.