Comparació de dos models de família

Reflexió article: Retrato de dos modelos de familia, de Giorjo Nardonne y Mauro Bolmida, Revista Cuadernos de Pedagogía nº378, Abril 2008.

Aquest article exposa com en la societat actual, el nen té una major importància en la família, i que degut a aquesta importància, existeixen comportaments desviats dels nens.

Per explicar això, recull 2 tipologies de família que tenen una gran difusió actualment. En els dos models es persegueix la pau familiar però establint un canvi en els rols familiars. D’aquesta manera els fills no tenen deures i els pares responen afirmativament a les peticions dels fills.

En aquest quadre es resumeixen les característiques d’aquests dos models de família:

HIPERPROTECTOR	DEMOCRÀTIC-PERMISSIU
Els pares es posen el lloc dels fills per compensar la seva “fragilitat”. Famílies absortes en la resolució de problemes i la satisfacció de qualsevol desig dels fills. L’adult es converteix en guia i es posa en el lloc del nen, quedant aquest en posició d’inferioritat. Després d’un temps, el nen evitarà fer allò que els seus pares puguin fer per ell.	Pares i fills són amics i desapareix l’autoritat. Opinions de pares i fills són equivalents. Els pares cediran a les peticions dels fills, arribant fins a un punt en el qual els fills controlen les decisions familiars.

En el cas dels pares hiperprotectors, els fills seran depenents dels seus pares, no seran capaços de prendre decisions, ja que no hauran desenvolupat la seva autonomia i no hauran realitzat el seu creixement individual. Aquests nens, hauran viscut una realitat disfressada en la qual tot es pot aconseguir sense esforç i no existeixen els problemes. En el moment en el qual aquests nens es troben amb algun obstacle, no seran capaços de reaccionar ja que no ho han après mai.També seran nens incapaços de tolerar la frustració, perquè no l’han experimentada mai, i no l’entenen.

Els pares amb la intenció de facilitar la vida als seus fills, hauran provocat que siguin incapaços de decidir per ells mateixos, que siguin insegurs i poregosos.

En el cas dels pares democràtic-permissius, els fills no els tenen com a referència d’autoritat, i al final són ells els que dominen la situació, podent arribar a ser autoritaris.

Com no estan acostumats als límits, tindran problemes a l’hora de viure en societat. En el cas de l’escola, els costarà adaptar-se.

El treball d’aquests pares és un fracàs absolut, ja que per diverses qüestions no han complert amb la seva funció d’establir límits basats en l’afecte, la comprensió i la disciplina.

Aquests tipus de família creen nens autoritaris, egoistes, que no poden suportar la frustració, i que en un futur no podran tenir relacions sentimentals, és a dir, creen futurs “incapacitats emocionals”.